Una vida equilibrada

Organitzat per Amigues i amics de la comunitat del monestir de Sant Pere de les Puel·les
Taller acompanya per: Catalina Terrats, monja de la comunitat i Albert Arqued, amic i psicòleg d’organitzacions.

Ens hem trobat per reflexionar tots plegats sobre el treball, recordar el fonament i el valor que té; segurament vosaltres  teniu molta experiència en aquest tema, però val la pena prendre més consciència del que significa.

1 – Visió bíblica  del treball

El llibre del Gènesi ens descriu, en forma de poema d’una gran bellesa,  com Déu va crear el món. Ens presenta Déu treballant per anar construint la seva obra, la creació. Un cop va veure la seva obra acabada, que era molt bona, s’adonà que necessitava un amic, un  col·laborador  que la pogués anar conservant, donant continuïtat, perfeccionant. Llavors va crear l’home a la seva imatge, amb la il·lusió que  podria tenir cura d’aquest món tan bonic que havia creat,  i  li va confiar aquesta tasca.  El text acaba dient: el dia setè Déu va reposar del seu treball….

El treball doncs, en sentit bíblic, és la participació dels homes en la construcció del món. Nosaltres avui som les mans de Déu,  col·laborem amb Ell  mitjançant el treball, en un sentit ampli, per anar continuant i completant la seva creació que  està contínuament en evolució, en canvi. El treball és el que explora i utilitza  les possibilitats de la naturalesa, descobreix la riquesa que conté, i posa tots els mitjans de la ciència, de la tècnica, de l’art, de la cultura,  al servei de la humanitat. “L’home és la porta de les meravelles de Déu” , va escriure Hildegarda de Bingen, és a dir, Déu   fa meravelles a través de l’home.

Déu RECREA contínuament el món a través nostre, aquesta és la dignitat i també la responsabilitat del treball; perquè depèn de com el fem contribuïm a millorar el nostre món o a destruir-lo. (ecologia, armament…..) Parlo del treball en un sentit ampli, que inclou tota la vida de la persona, tot el que fa del matí al vespre. A través del treball nosaltres construïm i també ens construïm,  per això el treball té valor en si mateix;  no és una imposició,  ni un càstig, com s’ha cegut  de vegades , ni hauria de ser mai una tasca  inhumana, una explotació, però es veritat  que demana un esforç, una disciplina, un ordre. El treball dignifica, fa créixer i madurar. Tot, des de la tasca més insignificant fins a l’obra més meravellosa, té sentit. És una part molt important de la nostra vida, ocupa moltes hores  de cada dia.

Avui ens proposem fer una parada perquè cada un de nosaltres pugui fer aquesta reflexió: perquè treballo? com treballo? quin sentit  dono al meu treball ? què puc aportar al món que m’envolta, amb el meu treball? I nosaltres ens hem de situar tenint en compte que vivim enmig d’aquest món nostre on  hi ha tantes persones víctimes d’un treball que deshumanitza, o que treballen motivades només per un interès purament econòmic, per l’ambició de posseir,  altres, víctimes també de la societat de consum, i altres  que són tractades un objecte, només per  produir …  El treball sempre té l’objectiu de millorar la societat, fer un món més humà, més habitable,  però  mai per destruir.

Partint de la realitat que nosaltres necessitem treballar per poder satisfer les nostres necessitats personals, familiars i socials, i que tothom hauria  de tenir accés a un treball digne, el treball hauria de tenir entre moltes altres, aquestes actituds:

SERVEI  –    COL.LABORACIÓ AL BÉ COMÚ –  APRENENTATGE PERSONAL I EN EQUIP  – CREIXEMENT HUMÀ – SOCIALITZACIÓ – CREATIVITAT – RESPONSABILITAT – REALITZACIÓ PERSONAL (vosaltres en trobareu moltes més, aniria bé que les escrivíssiu i després les podem compartir).

El treball està integrat en el conjunt de la nostra vida, no és un aspecte independent, no és simplement el compliment d’un horari o  fer una tasca que em permet disposar d’uns diners per viure. És molt més profund. La nostra vida és una unitat entre el que som i el que fem. Sóc la mateixa  quan treballo a una oficina, a una escola, un taller, o un treball artesanal, quan sóc a casa  fent la feina,  quan descanso, llegeixo, estudio, em relaciono…..és tot el conjunt  de la meva vida que em dona una manera pròpia de ser, amb els meus valors, defectes, dificultats, il·lusions…

“pico pedra – amb guanyo el pa – ajudo a construir una catedral”

“Sempre m’ha meravellat el sentit i la maduresa d’aquella adolescent  de qui parla Fernando Cardenal, en el temps de la campanya d’alfabetització de Nicaragua. Recordo una xicota de tretze anys qu estava treballant en un barri de Managua ajudant a la construcció d’una barriada, i tenia els braços malmesos per estar  carregant blocs de ciment. Li vaig preguntar: estàs ajudant a construir una nova casa? I em va respondre: No, estic ajudant a construir un nou país”. Del llibre “els pobres salvaran el món “, d’Oriol Xirinacs

2 – El treball en la Regla de sant Benet

Sant Benet introdueix el treball com un element molt  important en la vida del monjo/a i de la comunitat. El treball és una part fonamental en la vida de tota persona, i la vida monàstica no pretén fugir de la vida real sinó de transformar-la.

En la RB, a part del c.48, que parla explícitament  del treball, hi trobem moltes al·lusions, i m’agrada citar-vos un parell de  frases del pròleg de la Regla que ja ens indiquen quina és l’actitud amb què els monjos s’han de situar davant del treball: “En qualsevol cosa bona que comences a fer, demana a Déu amb pregària ben insistent que ell la dugui a terme”. I també: “ I Déu, buscant-se un operari per entre la multitud a qui fa aquesta  crida…” Déu busca algú que vulgui treballar, col·laborar  amb Ell, a fer el món més bonic, aquesta frase té un ressò clarament evangèlic. (paràboles….)

El c. 48 de la RB  parla del treball manual de cada dia, i és potser aquest capítol el que ha donat peu al lema tant conegut de la vida monàstica, ORA ET LABORA,  tot i que literalment aquesta frase no surt a la Regla. Comença així: “la ociositat és enemiga de l’ànima. Per això els germans s’han d’ocupar a unes hores determinades en el treball manual, i en unes altres, també ben determinades, en la lectura divina.”

El  contingut d’aquest capítol ja es veu que va molt més enllà del que diu el títol. En ell es  presenta la distribució de la jornada completa en el monestir, és a dir, sant Benet vol que els monjos tinguin una vida equilibrada,  que tot es faci amb moderació, que hi hagi una harmonia entre el que és espiritual ( l’ofici diví, la lectura, la pregària ) i el que té una utilitat material. (el treball) Tot orientat a aconseguir una pau interior que es reflecteixi  en la seva manera de viure. Vol fer del monestir un lloc de pau.

La vida benedictina vol ser una vida unificada , que ho inclou tot, que ho  viu tot en Déu. Una vida que es deixa modelar per Déu amb el qual manté un diàleg d’amistat, una corrent d’amor, una consciència de la seva presència.  Llavors, la realitat  que es viu cada dia, inclús el que és més vulgar, es transforma. En aquest sentit tot és espiritual,  i el treball és una part fonamental d’aquesta vida quotidiana.

Perquè la vida espiritual no consisteix en una fugida cap un altre món, sinó viure bé en aquest. La vida espiritual no consisteix només en la pregària, sinó com aquesta pregària transforma la meva vida. De fet, les hores de treball estan tan especificades dins l’horari, com les de pregària. El treball i la pregària són com les dues cares de la mateixa moneda; d’una vida que és tan entregada a la pregària com útil materialment; immersa en Déu i a la vegada capaç de veure’l en la realitat de cada dia.

El treball  ajuda també a  satisfer la necessitat humana d’omplir la  vida d’alguna cosa útil, creativa, que ens concentri, que  ens unifiqui.

És evident que no es pot comparar l’estil de vida dels monjos del temps de sant Benet, una vida agrícola, artesanal,  i que el seu l’horari depenia de la sortida i la posta del sol i  dels ritmes  de la naturalesa, a l’estil de vida actual, als nostres horaris, marcats artificialment per un rellotge, i per la llum elèctrica; que transcorre enmig  dels cotxes, de les trucades dels mòbils, dels mitjans de comunicació, etc però potser per això és necessari més que mai, recuperar alguna cosa del sentit que tenia aquell antic ritme de vida, potser més humà, encara que no tingués tantes comoditats,   per poder també nosaltres enmig de la complexitat de la   vida  actual, que és la nostra , la que hem de viure,  trobar l’equilibri, la serenitat, la pau. En aquest món actual en que les persones s’identifiquen més pel que fan que pe que són, cal fer una bona escala de valors que ens permeti avançar en el camí que  dona contingut a la totalitat de la nostra vida.

En últim terme no és el treball el que defineix l’espiritualitat benedictina, sinó que tot està orientat cap a la recerca de Déu, i el treball és un mitjà necessari per assolir la finalitat de la nostra vida, que és viure  el projecte d’amor que Déu té per a cadascun de nosaltres, i fer present el seu Regne ara, enmig del món.

 

La novetat de sant Benet és la visió que té del treball, de donar-li  valor i dignitat en la societat del seu temps, molt marcada per les diferències socials. Arriba a dir: “llavors són monjos de debò, quan viuen del treball de les seves mans” c 48. Per una part connecta amb els inicis del monaquisme, on el treball agrícola i artesanal era un element imprescindible per guanyar el pa, per atendre els hostes, els pelegrins, per donar almoina als pobres i per conservar l’equilibri interior, però que això  havia decaigut molt en els monestirs del temps de sant Benet,  que vivien de renda, amb una vida  mes relaxada, i tenien servents que treballaven els camps . Recordem una frase de la Regla: “qui no vol treballar que no mengi”.  A més,  ell afegeix unes motivacions que  crec que estan més a prop de la mentalitat del nostre temps.

*El treball és un bé en ell mateix, ha de ser responsable, creatiu, un servei a la comunitat, a la societat, forma part de la mateixa vida de la persona.  El treball dinamitza i estimula la persona. Aquest concepte de treball no existia en la v.m. anterior.

*Tothom en el monestir ha de treballar, com tota la societat. Això posa els monjos en un pla  d’igualtat, totes les persones que entren al monestir son són iguals: pobres, rics, nobles, esclaus, etc. l’únic que s’ha de tenir en compte és la  seva capacitat i les seves qualitats, i tot posat al servei de la comunitat.  Tots els treballs tenen la mateixa dignitat i per tant tot s’ha de fer amb responsabilitat, amb cura, donant importància fins als petits detalls, tot, construeix la comunitat

*En el c.48  es nota un contrast com en altres llocs de la R. Per una banda

tot s’ha de fer amb ordre, amb exactitud, tenint en compte cada persona amb els seus dons al servei de la comunitat, i per l’altre la llibertat, la espontaneïtat, la adaptació a les necessitats de la comunitat, etc.

*Un últim aspecte que voldria remarcar és la moderació en el treball, L’abat ha de vetllar perquè el treball no sigui massa feixuc i els monjos  el puguin realitzar segons les seves forces i aptituds,  tenint en compte els mes febles. La raó és aquesta: “perquè tothom pugui viure en pau en la casa de Déu.

 

Constatem que hi ha un doble perill:

– Entregar nos massa al treball, deixar que ens absorbeixi, descuidant els altres aspectes importants de la nostra vida (en el cas dels monjos , la pregària, la vida de comunitat) I en el cas dels laics (la vida de  família,  el descans, el lleure, la formació…).

– No donar al treball la importància i la responsabilitat que  exigeix , fer simplement la feina per complir, perquè està manat, però no posar-hi l’ànima…. EQUILIBRI.

 

Reflexió: 

Perquè treballo?   (finalitat)

Com treballo?       (responsabilitat

Quin sentit dono al meu treball? (enriquiment personal,  col·laboració  al be comú)