LA QUARESMA, UNA OPORTUNITAT

 

LA QUARESMA, UNA OPORTUNITAT                                  Recés de Quaresma 2020

Hem de  reconèixer que durant molt de temps no s’ha donat a la Quaresma el veritable sentit que té, i per això és  important per nosaltres d’entendre i de recuperar el sentit profund d’aquest temps que ens ofereix l’Església. L’aposta, doncs, en aquest dia de recés, és aquesta. No podem viure la Quaresma com un temps de privacions imposades, de tristesa, o altres pràctiques que avui no ens diuen res i de fet ja no fem.  La Quaresma és un Kairós, una oportunitat, és un temps dinàmic, que ens posa en camí, ens impulsa a anar endavant cap a una fita, ens ajuda a sortir de la nostra  rutina, la nostra comoditat, el nostre petit món, i  ens posa a punt per  reviure el fet  més inaudit de la història: la Pasqua de Jesús, el seu pas  de la mort a la vida. De fet tota la vida de Jesús  va ser  un camí cap a Jerusalem, la ciutat estimada de Déu , i allí va voler realitzar el seu misteri pasqual: l’entrega de la seva vida per amor fins a l’extrem, a través de la seva passió, la seva mort i la seva resurrecció.

 La  Quaresma ens convida a una renovació interior, iniciem un camí en el que volem contemplar Jesús amb més intensitat, camí de conversió, perquè mai no estem convertits del tot,  que ens prepara per celebrar la Pasqua. La resurrecció de Jesús obre un horitzó nou, una nova dimensió a la nostra vida  i li dona un sentit de transcendència, de  plenitud. Nosaltres ara ja  participem del  do de  la Pasqua de Jesús, de la seva vida nova, i creiem que un dia el seu destí serà el nostre destí definitiu.

Volem fer aquet camí de Quaresma acompanyats per Jesús i seguint els seus passos,  per això necessitem trobar uns espais per sortir de la nostra quotidianitat,  fer una certa distància, buscar simbòlicament un lloc desert…ja sabeu que la Bíblia parla del desert com el lloc de l’enamorament i del trobament amb Déu :” La portaré al desert i li parlaré al cor” diu el profeta Osees al poble d’Israel. No tinguem por de fer  aquest petit Èxode cap al desert, és un camí de trobament amb Déu i de llibertat.

Durant aquest temps de Quaresma, en el nostre dia a dia  procurarem aprofundir més  la Paraula de Déu,  pregar,   purificar el cor, renovar el nostre desig de conèixer més i mes i  Jesús, el seu ensenyament, tot el que el va portar fins a la mort en creu. La mort de Jesús va ser un pas cap a la plenitud de la Vida. Acollim des d’ara amb una joia profunda el Do de la Pasqua, l’acte suprem de l’amor, d’on brolla la vida per a tothom.

Avui Déu continua la seva presència en el món a través nostre, continua salvant, alliberant i donant vida. Els cristians som uns enviats, hem de comunicar l’amor que hem rebut tant gratuïtament. No ens podem quedar per nosaltres el que hem vist i sentit. Som  testimonis de la vida nova que hem rebut del Ressuscitat.

1 LA QUARESMA UNA OPORTUNITAT  – 2 TEMPS D’ESCOLTAR  – 3 UNA CRIDA A LA CONVERSIÓ – 4 TEMPS PER A LA PREGÀRIA – 5  SEGUIR EL CAMÍ DE JESÙS

1- LA QUARESMA ÉS UNA OPORTUNITAT, un temps privilegiat per intensificar el nostre desig de viure l’Evangeli, per anar a fons, per reviure el que en un moment determinat ens va seduir i  ens va fer prendre la decisió de seguir Jesús. Tots tenim moments en la vida  en els que Déu es fa molt present , que fem l’experiència de l’Esperit en nosaltres. El pas del temps , les dificultats, el cansament, les circumstàncies, poden fer minvar aquesta il·lusió primera. Ara, tenim la possibilitat de tornar a dir el nostre SI, obrir la porta a Déu que amb una gran paciència truca i espera. Nosaltres vivim en Déu,  per la fe hem estat  submergits en el seu misteri d’amor, misteri que va mes enllà de tota formulació,  misteri que  només podem agrair i adorar;  però portem aquest tresor en vasos de terrissa, i és per això que aquest desig de respondre amb fidelitat a aquest amor, s’ha d’alimentar perquè es pugui renovar dia rere dia, no és un compromís que vam fer en el passat, al contrari,  cada dia fem l’experiència  d’aquest  Déu fidel que és  en nosaltres,  que ens inspira, ens sosté, ens perdona. Ser cristià és fer camí. És el contrari d’estar aposentat  Cada circumstància és una nova oportunitat per refer el nostre camí  seguint Jesús el nostre Mestre.

      El c. 49 de la Regla de sant Benet  diu que  la vida del monjo hauria de ser com un temps  Quaresma, i com que això és difícil de fer-ho entendre, hem de  fer de la quaresma un temps privilegiat  per fer un balanç de la nostra vida . Vol dir que tota la nostra vida és un camí de recerca, que mai estem fets del tot. Presenta la Quaresma com una oportunitat d’aprofundiment,  de buidar-nos de nosaltres mateixes, del nostre ego que sovint ens fa  males passades, de millorar les nostres actituds, i  de tantes coses que ens absorbeixen , perquè pugui entrar dins nostre l’aire fresc de l’Esperit. És temps  de revisar la fidelitat al nostre desig de ser allò que volem ser,  d’intensificar la pregària, el silenci interior; de viure més intensament la caritat, el servei, la humilitat. I potser el que és més important, fer tot això “voluntàriament”, d’una manera molt personal, lliure,  gratuïta i discreta, una cosa íntima, entre Deu  jo, no com un esforç voluntarista  ni com una cosa que no es imposada ni manada, sinó que sorgeix del fons de nosaltres mateixes pel fet d’estar obertes  i receptives a Déu. I tot això, amb el desig de viure  més identificats amb els sentiments de Jesús, amb el seu estil de viure, I així, diu Sant Benet, “el monjo,  amb una joia plena de deler espiritual esperi la santa Pasqua.”

2-LA QUARESMA, TEMPS D’ESCOLTAR

Escoltar és una actitud fonamental en la nostra vida, obrir els nostres sentits, deixar-se afectar, ser conscient del que passa dins meu, del que passa en els altres. Actitud atenta, receptiva, oberta, una actitud de pobre, perquè reconec que necessito dels altres. L’altre, primer de tot, és Déu que ens parla, i la seva Paraula ens convida cada dia: “ Si avui sentiu la seva veu no enduriu els vostres cors” (Salm 94) La seva veu, la seva Paraula, ens arriba a través de les Escriptures i sobretot per l’Evangeli. Cada dia

sentim la seva veu que ressona dins nostre, és la crida de Déu que ens busca i que ens està esperant des del nostre interior. L`hem d’escoltar també en a la veu dels altres, sentir-nos en comunió amb tantes persones maltractades per la vida que demanen ser escoltades, ser ateses; també en les sorpreses que ens porta la vida  hem d’aprendre a veure que ens diu Déu,   i també amb aquelles amb qui podem compartir la amistat,  la fe. És  a dir, enriquir-nos amb el nostre donar i rebre. Obrir-nos a Déu és obrir-nos a l’altre, quan més som de Déu, més som dels altres. Hem d’escoltar també el nostre propi cor per saber què desitgem, quin és el sentit de la nostra vida. Sense escolta no hi ha comunicació, no hi ha diàleg. Ens podríem quedar tancats en l’autosuficiència, la superficialitat, no arribar a captar la profunditat de la vida, ni la pròpia ni la dels altres.

Escoltar demana silenci, perquè en el silenci Déu ens parla. El silenci és l’espai interior que fa possible escoltar Déu que és present dins nostre, per   escoltar la Paraula  nova que  te per dir-nos, Paraula que ens comunica el seu amor inesgotable.

Els éssers humans estem fets de silenci i de paraula, dues realitats que sovint es dissocien però que són inseparables, perquè es possibiliten l’una a l’altre. El silenci és la base sobre la qual es construeix el teixit del propi coneixement , l’acolliment de la fe, la trobada amb els altres, és el que ens permet escoltar, comprendre, reconèixer, fa possible una relació profunda, fa néixer el miracle de la comunió. La paraula brolla del silenci, del silenci surt la paraula que té sentit, credibilitat,  veritat. Fer silenci no és simplement callar, ho sabem prou, es pot callar per por, per comoditat, per falta de compromís, per evasió de la realitat; això és tancament, no és el silenci de què parlo. El silenci és buidar-se de si mateix, de sentiments negatius, de pors , és fer espai per acollir la Paraula Déu i la paraula dels altres..

El silenci de que parlo no és fàcil, cal un aprenentatge i cal també haver descobert la necessitat que en tenim, no es pot imposar. Ens fa una certa por entrar en aquest espai interior que és l’ambient que ens permet connectar amb el més profund de nosaltres mateixos i descobrir les nostres llums i les nostres ombres. Però en realitat és en silenci  que prenem les decisions més fonamentals de la vida, que guardem els records que més estimem, en el silenci obrim el cor per acollir el dolor del món. En el silenci ens obrim al Misteri que ens habita, i del silenci en neix la lloança, l’adoració, el reconeixement de l’amor de Déu en nosaltres.

Sant Benet parla d’escoltar “amb l’orella del cor”. Utilitza la imatge del cor per significar el nostre interior, l’òrgan més necessari del nostre cos per  poder viure. El cor fa que tot el cos  funcioni, quan el cor es para, el cos es mor. El cor, en la tradició bíblica, és el lloc de la consciència. En el cor s’unifica la intel·ligència – la consciència – els afectes – la llibertat. És el lloc de la memòria profunda. El cor és el lloc privilegiat de la presència de Déu en nosaltres.

      Déu ens ofereix la seva Paraula viva, que és Jesús, perquè a través d’Ell el puguem conèixer  i tenir  vida . En Jesús que és la Paraula feta persona humana, Déu ens ho ha dit tot, ens ho ha donat tot. Necessitem escoltar la seva paraula. Diu el papa Francesc:

“cal descobrir el gran valor que la Paraula de Déu ocupa en la vida quotidiana, és a dir, la Paraula que se’ns adreça de tantes maneres a través de les persones, en els fets de cada dia. La Paraula de Jesús és per a tothom, no per uns quants privilegiats. Jesús parlava a tothom, no excloïa ningú.” De fet Jesús parlava sempre dels fets de la vida, de les seves experiències, no de conceptes ni de teories. Per això és una Paraula viva, que dona vida: un estímul constant,  un camí a seguir, una llum en les nostres foscors,  una font que apaga la set del nostre interior, una roca on aferrar-nos quan sembla que tot  trontolla, en la seva Paraula hi trobem la misericòrdia i el perdó, la pau, la felicitat.

3-LA QUARESMA UNA CRIDA A LA CONVERSIÓ

Quan es diu que la Quaresma és temps de penitència, s’ha d’entendre en el seu sentit més original i autèntic. Penitència significa conversió, és a dir, fer un canvi  en la  vida,  girar-se cap a Déu  que ve a trobar-nos, obrir el cor per acollir la irrupció definitiva de Déu en la història.

 Jesús abans de començar la seva predicació, conduit per l’Esperit, i seguint la tradició dels profetes, es va retirar al desert , lloc de discerniment, de pregària, de dejuni, de lluita, de trobament amb Déu. Allà va prendre consciència de quina era la  missió  que havia rebut del Pare, i sense cap altra riquesa que la Paraula de Déu,  amb una confiança total, va iniciar la seva predicació al poble  que esperava feia segles la vinguda del Messies que creien que els havia d’alliberar. Va començar així:“ Ha arribat el temps i el Regne de Déu és a prop. Convertiu -vos i creieu en la Bona Nova” .

Fem nostra avui aquesta crida de Jesús a acollir la Bona Nova, és a dir, la seva proposta de construir  amb Ell un món nou  amb  pau, justícia, fraternitat, llibertat…Jesús inicia el temps del Regne, des d’ara Déu, en Jesús,  és enmig nostre, implicat en la nostra sort. Ve a complir la voluntat del Pare que és fer de la humanitat una família de fills i de  germans. Ens convida a començar una nova relació amb Ell i entre nosaltres. Convertiu-vos!  és a dir, gireu-vos cap aquest Déu  que  ha vingut a ensenyar-vos el camí de l’amor, del perdó. Convertir-se no és un acte voluntarista, és obrir el cor per acollir Déu, nosaltres no hem de fer altra cosa que acollir la seva proposta de felicitat. Cal que tota  la nostra vida es giri cap a Ell. El nostre cor ha d’estar “ancorat” en Ell i el seu Regne. Conversió vol dir canvi d’actitud, d’orientació, això comporta una tensió que moltes vegades no és còmoda, perquè el nostre cor encara no  confia del tot, no està alliberat del tot.

Una persona es converteix quan  reconeix d’una manera existencial la presència de Déu en la seva vida. És  un do, una il·luminació interior.  Llavors  tot canvia en ella , la seva vida pren un altre sentit  i te la capacitat de veure -ho tot  amb una llum nova, d’una manera nova. Confia que en Déu tot ho pot. I com tot en la vida espiritual, la conversió és un do que hem d’agrair i de guardar com un tresor, i és una tasca, perquè aquest nou camí s’ha d’alimentar, s’ha de consolidar, ha de créixer….

Déu té un projecte d’amor per cada persona, hem estat creats per viure en plenitud, desplegant totes les nostres capacitats. Vol que siguem allò que desitgem ser des del fons del cor. Això demana baixar al centre de nosaltres mateixos, veure què hi ha, que hi falta, que hi sobra, veure que espero, saber que desitjo….No tinguem por de descobrir el que hi ha al fons del nostre cor, les nostres llums, les nostres ombres. Al fons del nostre cor Déu ens hi espera. Recordem les paraules del pare del fill pròdig: “Fill, jo sempre estic amb tu, tot el que és meu, és teu” Lc 15, 31. Per Déu  tots som fills estimats, No demana res, no exigeix res, només vol que experimentem el seu amor. Déu no espera que siguem bons per estimar-nos, estima i espera sempre.

Jesús compara la conversió a un  nou naixement. Néixer de dalt, néixer de l’Esperit. L’Esperit  treballa en nosaltres , canvia la nostra visió interior i el que transmetem a través de la vida, actituds, gestos, paraules, reaccions….

L’espiritualitat indica el mes profund i decisiu de la persona, allò que la fa ser ella mateixa. Segons sigui la nostra espiritualitat serà la nostra vida. No és una cosa abstracta. La nostra espiritualitat es va formant  quan deixem que l’Esperit vagi unificant tota la nostra persona, quan anem fent nostres els criteris de l’Evangeli. Llavors podem viure mes conscientment  i amb mes profunditat  la nostra pròpia realitat i la realitat del món que ens envolta, i d’aquí surt la resposta que l’Esperit ens suggereix.

 La conversió no és cosa d’un dia. Cada dia tenim la possibilitat de girar-nos,  convertir-nos, d’avançar en el coneixement i créixer en l’amor al Déu de Jesús, al Déu compassiu, pacient,  que ens renova cada dia el seu amor i ens ofereix la possibilitat de començar de nou. Cada dia podem dir: avui començo,  amb il·lusió, amb esperança, amb una fidelitat renovada. Jesús et diu: si sabessis el que Déu et vol donar avui.

4-TEMPS PER LA PREGÀRIA

La Quaresma és un temps que convida a la pregària. La pregària és  la respiració de l’ànima. És obrir el cor a Déu i parlar-li senzillament com qui parla a un amic. Jesús,  quan va ensenyar a pregar als seus deixebles els va dir: quan pregueu digueu PARE,! així personal, de senzill,  NOSTRE, així de solidari i així de compromès. Tots vivim en el cor del Pare com a fills, ningú n’és exclòs. tots som fills del Pare del cel,   tots som germans i dignes de rebre l’Esperit . És difícil donar una definició de la pregària que inclogui tota la riquesa que conté,  cadascú la fa d’una manera molt personal, única. La pregària és l’espai sagrat de cada persona. És posar-se a les mans de Déu,  és la comunió amb Ell. Pregar és quan una persona, des del més íntim del seu ésser, s’obre a una dimensió que va més enllà de si mateix, que la transcendeix i a la vegada és el més íntim de si mateix..

En la pregària obro el meu cor a Déu, el reconec, parlo i escolto. Amb una actitud confiada li esposo tot el que visc, el meu desig, el dolor de tantes persones del món, tot ho poso a les seves mans, i com Jesús, demano al Pare que es faci la seva voluntat, no el que jo vull, sinó el que Ell vol per a mi, que és el millor. La pregària no ens deixa mai indiferents, és un estímul i és  un compromís. El camp de la pregària és immens ,  cada situació de la vida te una manera diferent de fer pregària. Hi ha pregària de silenci, d’adoració, de lloança, d’acció de gràcies, d’intercessió, de penediment, la pregària personal i la que es fa en comunitat..

 A través de l’Evangeli anem descobrint com era la pregària de Jesús . La relació amb el Pare ocupava el lloc central en la seva vida, Ell vivia sempre  en comunió amb el Pare, ”jo i el Pare som u”, “el meu aliment és fer la voluntat del Pare”,  per Ell pregària i vida eren una mateixa cosa. Quantes vegades durant el dia, enmig de la vida,  davant de qualsevol circumstància, Jesús alçant els ulls al cel, s’adreçava al Pare.  Però també  es retirava a pregar, necessitava  estones per  viure en Déu, el seu Pare, recolzar-se en el seu amor, confiar-li la seva vida. Necessitava demanar llum per dur a terme la seva missió, necessitava viure  a l’aire de l’Esperit Sant. La força per  complir la seva missió era el Pare, aprenia a fer la  seva voluntat dia rere dia, segons els esdeveniments  i el que li suggeria l’Esperit. Només des d’aquesta profunditat després podia revelar el seu  Pare, als homes. Perquè el  Pare actuava a través d’Ell.

      Els evangelistes narren d’una manera mot sòbria que Jesús es retirava a pregar, i com, després de pregar, prenia les decisions més importants de la seva vida… A nosaltres ens agradaria saber com Jesús pregava , com vivia  la seva intimitat amb el Pare … Després  del  treball esgotador de cada dia , ensenyant, guarint, anant d’aquí cap allà, quan els deixebles es retiraven a  descansar, Ell buscava un racó en la obscuritat de  la muntanya i allí es recollia a la presència del seu  Pare, cara a cara, cor a cor. Li bastava dir: Pare meu! com un infant. Llavors tot quedava integrat: des el firmament estrellat, la bellesa de la terra, que besava agraït, el dia que havia transcorregut entregat a la  missió, la gent que esperava d’ell la seva la salvació, l’amistat dels seus deixebles, i Ell mateix sostingut i abraçat pel seu Pare.

Jesús ha vingut a obrir-nos al misteri de Déu i a comunicar-nos la seva relació íntima amb el Pare , nosaltres quan preguem entrem en aquest misteri  d’amor i participem de la seva mateixa relació amb el Pare, que esdevé el nostre Pare. La  pregària té el poder d’obrir el cel  per  deixar que l’Esperit de Déu davalli  al nostre món i l’il·lumini. Per viure a l’estil de Jesús necessitem retirar-nos, buscar temps d’intimitat amb Déu. Quan més vivim cap endins, més capacitat tindrem  de comunicar l’amor que hem rebut d’Ell través de l’Esperit.

Per altra part, sabem per experiència que no és fàcil pregar, i consola molt el text de sant Pau de la carta als romans: “Nosaltres no sabem com hem de pregar, però el mateix Esperit intercedeix a favor nostre amb gemecs que no es poden expressar” . Pregària i compromís no s’exclouen al contrari, una cosa porta a l’altre, la pregària porta al compromís i el compromís necessita la pregària, el sosté. Deia Karl Ward que hem de pregar amb la Bíblia en una mà i el diari en l’altra, res del que passa en el món no ens és indiferent, Déu estima tota la realitat humana, ho salva tot , i nosaltres en Ell tot ho portem al cor, els goigs, els sofriments, la immensitat de dolor que hi ha en el món…quan preguem confiem que Ell pot fer infinitament més del que nosaltres podem imaginar, ho posem tot a les seves mans i som intermediaris entre l’amor del  Pare i els nostres germans.

SEGUIR EL CAMÍ DE JESÚS

(Lluís Duch)“El  seguiment de Jesús, el Crist, constitueix el centre del  missatge evangèlic. En l’Evangeli la crida que Jesús adreça als homes i les dones a seguir-lo és molt clara i contundent. Seguir Jesús, des dels primers deixebles fins avui, comporta una identificació amb Ell , acceptar el seu destí, és mantenir-se en comunió amb Ell,  és compartir els mateixos sentiments.

És molt important també adonar-se que la crida que Jesús va fer als seus deixebles a seguir-lo no  va ser en un lloc o un espai “sagrats”, sinó al bell mig de la vida quotidiana, i això passava tant  en el seu temps com passa ara, en el nostre.

El seguiment del Crist com a identificació amb Ell comporta l’acceptació d’un destí que aquí i ara serà tant incert i perillós com ho fou el seu en el seu temps.  Les situacions històriques, socials, culturals són diferents, per això no hi ha cap temps que sigui model pel moment present. Però en tots els temps ressona la crida: segueix-me.”

 El seguiment de Jesús doncs,  és la resposta agraïda a la seva crida  i comporta fer camí amb Ell. Potser els cristians d’avui necessitem recordar de nou que l’element essencial de la vida cristiana és seguir Jesús,  inspirar-se en Ell per continuar avui l’obra apassionant de la salvació dels homes,  assumir les actituds que van donar sentit a la seva vida i viure-les avui en el nostre context històric .

Com a deixebles, deixem que Jesús , el nostre Mestre, se’ns acosti a través de les seves paraules com si sempre fos la primera vegada. Ell ve a donar sentit a tot el que som i a tot el que fem. La seva paraula sempre és nova, tan propera i tan inabastable. Mirant i escoltant Jesús i deixant-se mirar per Ell, ens anem identificant amb els seus mateixos sentiments, donant importància a allò que Ell considerava important, defensant la causa que Ell va defensar, mirant les persones com Ell se les mirava i estimant-les com Ell se les va estimar, acostant-nos als pobres com Ell ho va fer, confiant en el Pare com Ell hi va confiar…i per damunt de tot contemplant el seu gest suprem: la seva entrega  per amor  fins a la mort.

La fe i el seguiment de Jesús és un itinerari personal que hem de recórrer  per arribar  a fer l’experiència de reconèixer-nos com a fills en el Fill i participants del seu mateix destí. És des d’aquesta experiència que creiem que Jesús ha vingut a saciar el desig de vida que hi ha al fons de tot ésser.

No va ser fàcil als primers deixebles el seguiment de Jesús, el van haver d’aprendre molt a poc a poc. No va ser tan simple i senzill com semblen dibuixar-ho les primeres crides als  deixebles. Jesús, en un moment determinat els va fer  un “test” i els va demanar: “Vosaltres, qui dieu que soc? Simó Pere li va dir: Tu es el Messies, el Fill del Déu viu”.  Va ser justament a partir de llavors que  Jesús els va explicar el sentit del seu Messianisme, que no tenia  res a veure amb el que ells imaginaven i havien après per tradició. ¿Un Messies que havia de sofrir molt, de ser rebutjat per part dels grans sacerdots i mestres de la Llei, que havia de ser mort i de ressuscitar al tercer dia ? encara no podien comprendre de què els parlava, estaven decebuts i tristos, tenien unes altres expectatives, s’havien fet unes falses il·lusions, no s’ho podien creure…

Nosaltres estem molt acostumats a llegir aquests esdeveniments a la llum de la Pasqua,  però, fins a quin punt som  capaços  de comprendre l’anorreament de Jesús, el seu menyspreu, el seu fracàs, la seva mort? Potser també avui ens pot anar bé respondre  personalment  aquesta  pregunta de  Jesús: tu qui dius que soc? qui soc per a tu?

Jesús insisteix: “Si algú vol venir amb mi, que es negui ell mateix, que prengui la seva creu i m’acompanyi. Qui vulgui salvar la vida la perdrà, però qui la perdi per mi, la trobarà.” Mt 13, 15-16; 14, 21-25. Això pot semblar una exigència massa forta, però en realitat no és així. Jesús vivia confiat totalment en el Pare, i sabia que l’amor no pot morir. Acompanyar Jesús vol dir viure en la dinàmica de mort – vida. Nosaltres passem de la mort a la vida quan estimem, quan posem al centre de la nostra vida l’amor i el bé dels altres .  L’amor és el que manifesta la nostra identitat més profunda, i l’acte suprem de l’amor és donar vida. Jesús ha vingut a donar la seva vida per nosaltres i a ensenyar-nos el camí paradoxal de l’amor: perdre per guanyar, morir per viure, fer-se petit per ser gran, estimar a fons perdut a tothom, bons i dolents, justos i injustos, sense excloure ningú… . És morint que Jesús ens salva, que converteix el sofriment i la mort en un acte d’amor,  “no hi ha un amor mes gran que donar la vida pels seus amics, vosaltres sou els meus amics” diu als seus deixebles Jn 15,13  L’amor va  més enllà de la mort,  perquè el fruit de l’amor és la vida. El deixeble no pot ser menys que el mestre. Jesús ens  ofereix de participar de la seva mateixa sort.

Enlairat en la creu i entregant la vida Jesús  manifesta el  seu Messianisme. Això no és fàcil de creure: La glòria de Déu es manifesta en el seu abaixament, la força de Déu es manifesta en la feblesa, El Fill de Déu pren la nostra condició humana fins a les últimes conseqüències. Ens cal acceptar i aprendre que la única força de Déu és la força de l’amor, la força humil de saber donar la mà, no des de dalt sinó des de baix des de l’abisme de la creu.

La creu ens enfronta directament amb el misteri del mal, del sofriment, sobretot dels innocents, de totes les injustícies i la crueltat que hi ha en el món i que  no te cap explicació, i el vivim com podem. Però a la llum de la fe, veient Jesús  enmig d’un total abandó, i no obstant  confiant en Déu, el seu Pare, hi viem l’expressió mes gran que pot tenir l’amor. Ell ha mort com tot home mor, s’ha fet amb tot igual a nosaltres,  en la seva mort ha viscut la mort de tota la humanitat i l’ ha entregada al Pare.  De la seva mort n’ha brollat la VIDA per a tothom. Això és  el que celebrem per Pasqua, l’amor és mes fort que el mal i que la mort, la mort ha estat vençuda per la Vida.

 La nit de Pasqua, és  la nit més lluminosa  de tot l’any.  Pasqua afirma que el crucificat és el ressuscitat. És la festa de les festes, és la llum que il·lumina tota l’existència. I nosaltres hem d’irradiar per tot arreu aquesta llum que hem rebut de Jesucrist ressuscitat i anunciar amb la nostra vida que el seu Esperit viu en nosaltres, és i actua en el món.

 

Som cercadors de Déu, sempre en camí.

Del Déu que es va encarnar en Jesús

que  va passar pel món fent el bé,

que va viure mostrant a tothom què és l’amor veritable.

Nosaltres continuem el camí d’aquells que,

en el trobament amb Ell, veieren transformada la seva vida.

Som testimonis del Ressuscitat, d’aquest Déu que en Jesús fou crucificat

i que a la creu va abraçar a la humanitat sencera.

Creiem que va ressuscitar i que el seu Esperit

continua alenant i despertant en el nostre món

tots els qui necessitem avui i sempre, sostenir la nostra vida en l’AMOR

Josep M. Olaizola

 

Per la reflexió

 

– Fl 2, 5 – 11

-Què és per a tu la conversió?, et creus ja convertit/da ?

-Com integres la limitació,  el dolor en la teva vida i en el món ?

– Què és per a tu ressuscitar?

– Pots fer el teu acte de fe responent la pregunta que Jesús et fa:

Tu qui dius que soc?

 

MEDITACIÓ SOBRE LA CREU

Tot el dolor de la història

A la Creu hi veig més que un home en una creu:

tot el dolor de la història passada i futura assumit en Déu,

però privat de la força de ser l’última paraula

de ser l’absolut on es dissol la possibilitat de plenitud i de sentit.

Llavors quan em diuen “Salvació”, “Redempció”

Em sembla, foscament, entendre de què em parlen:

Que Déu no ha callat, que Ell és l’última Paraula, i en Ell confio.

Certament  no és la paraula que esperàvem i volíem

la que aplanava tots els camins  i resolia tots els problemes,

però el món és estrany, i Déu és estrany,

i el misteri forma part natural de l’entranya de les coses.

En la Creu hi veig més

que un balbuceig escandalós i incomprensible:

hi veig la història com a dolor de Déu,

hi sento Déu cridant-nos a crear,

allò que podem amb esforç,

crear pau, perdó, justícia, bellesa, una claror d’esperança

per a la plenitud de la història.

David Jou

0 respostes

Deixa una resposta

Vols unir-te a la conversa?
No dubtis a contribuir!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.