CEDEIX-LI EL LLOC

CEDEIX-LI EL LLOC

L’evangeli d’avui és descrit encara en el viatge cap a Jerusalem. Aquesta vegada la seva paraula s’emmarca en un àpat que té lloc en dissabte a casa d’un fariseu. En aquest context Jesús parla primer als convidats i després al qui l’ha convidat. Jesús diu que els seus deixebles no han de buscar els honors humans, sinó que han de comportar-se amb humilitat. L’ensenyament de Jesús evoca un proverbi bíblic: «No busquis honors davant el rei ni et posis en el lloc dels importants. Val més que et diguin “puja aquí dalt” que no pas veure’t rebaixat davant d’un noble» (Pr 25,6-7).

La humilitat no és sols una virtut humana, sinó principalment una actitud fonamental en l’experiència de Déu.

Jesús notà que els convidats ocupaven els primers llocs, recomana als comensals de no acomodar-se en el primer lloc, sinó ocupar sempre el lloc menys important. Jesús no ha volgut simplement donar una norma d’urbanitat, sinó que ha transformat l’antic proverbi bíblic en una exhortació de caràcter religiós i
teològic. El seu ensenyament constitueix l’exigència fonamental per participar en el banquet del Regne. És del tot necessari superar l’orgull, l’autosuficiència i el fariseisme. Són condicions per entrar en el Regne la senzillesa i l’acceptació serena de la pròpia condició humana: «Tothom qui s’enalteix serà humiliat, però
el qui s’humilia serà enaltit». El Regne, l’amor de Déu, la salvació són dons gratuïts. No són mèrits humans els que ens fan obtenir un lloc a la taula de la comunió amb Déu, sinó la seva acció benèvola: «Amic, puja més amunt».

La segona part de l’ensenyament de Jesús se centra en la gratuïtat de l’amor i és dirigida directament a l’amfitrió que l’havia convidat a menjar. Invitar amics i parents revela un amor fàcil, espontani i un pèl estret. El Regne exigeix molt més. Una altra regla d’or per la participació en el Regne: Obrir-se a tothom amb un amor generós i sense límits, amb un amor que dóna preferència a pobres, invàlids, coixos i cecs, els exclosos i marginats del món que no poden donar res a canvi.

Jesús ens convida a ser veritablement humils. La paraula humilitat, com tantes altres de la nostra llengua, ve del llatí. En llatí humus vol dir terra. Tots venim de la mare terra i tots estem al mateix nivell de terra.
Una segona recomanació de Jesús en el banquet: Jesús ens impulsa a convidar aquells que no poden tornar la invitació. Donar molt a canvi de res.

És habitual en l’evangeli de Lluc la preferència pels pobres i els necessitats. Jesús convida a ser generosos sense buscar la pròpia recompensa. Tanmateix en aquest text Jesús no deixa de recordar que el qui actuï d’aquesta manera rebrà la recompensa més gran possible, la que vindrà de Déu mateix.

Jesús ens deixarà clar que la humilitat ha de ser una actitud bàsica de tots aquells que desitgen seguir-lo, Ell mateix es caracteritzà per una vida humil, d’ençà del seu naixement en un pessebre, tal com diu sant Pau a Filipencs: «Jesucrist, que era de condició divina, no es volgué guardar gelosament la seva igualtat amb Déu, sinó que es va fer no-res, fins a prendre la condició d’esclau» (Fl 2,6-7).

Ser humils significa reconèixer que som criatures, que no ens considerem superiors a ningú, que som capaços d’acollir allò que d’altres ens poden aportar…

A la lliçó de la humilitat Jesús hi afegeix la de la gratuïtat.

El significat religiós de la norma queda explicitat amb un macarisme final de benaurança: quan facis una festa, convida-hi pobres, invàlids… Feliç de tu, llavors: ells no tenen res per a compensar-t’ho, i Déu t’ho recompensarà quan ressuscitaran els justos.

L’antítesi entre el primer lloc i el darrer lloc supera l’esquema de norma profana per esdevenir expressió de la nova situació inaugurada per Jesús en el seu Regne (Lc 13,30).

Hem de sintonitzar amb el Regne que és el projecte que ens proposa Jesús. Una vegada més utilitza la imatge d’un banquet: el Regne de Déu és com un banquet; encara que no tot banquet és signe del Regne.

Lluc 14, 7-14 és el criteri general que Jesús, Déu, té sobre tot el que sigui riquesa, prestigi i poder. És aquest criteri que els cristians hem d’aplicar a tots els àmbits i camps de la pròpia vida.

El que Jesús ens diu és que dediquem el que som i tenim als pobres. «Cedeix-li el lloc». Com ho vivim això? Amb quin esperit vivim aquestes paraules de Jesús? No acostuma a ser-nos natural apreciar la humilitat. Hem d’estimar el darrer lloc, però no pas per ser tinguts per humils.

Convicció important: tots som iguals encara que siguem diferents.

GRISELDA COS I BOADA, monja de Sant Pere de les Puel·les

Mai no és tard

No ens agrada parlar de conversió.

Gairebé instintivament pensem en quelcom trist, dolorós, molt unit a la penitència, la mortificació i l’ascetisme. Un esforç gairebé impossible per als qui no tenim ja ni humor ni forces.

No obstant, si ens deturem davant el missatge de Jesús, sentim, abans que tot, una crida que ens dóna  alè per tal de canviar el nostre cor i aprendre a viure d’una manera més humana, perquè Déu és més a prop i vol guarir la nostra vida.

La conversió de què parla Jesús no és quelcom forçós. És un canvi que va creixent en nosaltres a mesura que ens adonem que Déu és algú que vol fer la nostra vida més humana i feliç.

Perquè convertir-se no és, abans que res, intentar fer-ho tot millor, sinó deixar-nos trobar per aquest Déu que ens vol millors i més humans. No es tracta només “d’esdevenir bona persona” sinó de retornar a Aquell que és bo amb nosaltres.

Per això, la conversió no és quelcom trist, sinó el descobriment de la veritable alegria. No és deixar de viure, sinó sentir-nos més vius que mai. Descobrir vers on hem de viure. Començar a intuir tot el que significa viure.

Convertir-se és quelcom joiós, és netejar la nostra ment d’egoismes i d’interessos que empetiteixen el nostre viure quotidià. Alliberar el cor d’angoixes i complicacions creades pel nostre afany de poder i posseir. Alliberar-nos d’objectes que no necessitem i viure per a persones que ens necessiten.

Hom comença a convertir-se quan descobreix que l’important no és preguntar-se com puc guanyar més diners, sinó com puc ser més humà. No com puc arribar a aconseguir quelcom sinó com puc arribar a ser jo mateix.

Quan sentim la crida de Jesús: convertiu-vos perquè el Regne de Déu és a prop pensem que mai no és tard per a convertir-nos, perquè mai no és tard per a estimar, mai no és tard per a ser més feliç, mai és massa tard per a deixar-se perdonar i renovar per Déu.

Perquè tinguem vida

«En el fragment de l’Evangeli d’aquest diumenge, Jesús fa una forta crítica als representants polítics i religiosos del seu poble. Li dol de veure la situació tant dura que viu,oprimit i atemorit pels seus dirigents. Les seves paraules són un retret a la
seva manera d’exercir l’autoritat, que en lloc d’estar al servei del bé comú i el dret de cada persona, la utilitzen en benefici dels propis interessos. Els qualifica de lladres i bandolers. Al llarg de la història, en temps de Jesús i també ara, ho sabem per experiència, hi ha hagut i hi ha aquesta manera d’exercir l’autoritat.  Jesús no vol que els seus es deixin enganyar, i els proposa que escoltin la seva veu, els ofereix una experiència nova, els obre a un altra possibilitat, a una nova relació amb Déu. És cert que es presenta al poble amb absoluta autoritat, però una autoritat feta d’amor, de servei, de confiança mútua, de lleialtat, d’amistat, de lliurament de la pròpia vida. Hi ho fa prenent una imatge molt arrelada en la tradició bíblica. Els salms i els profetes utilitzen sovint la imatge tan entranyable del bon pastor, per significar l’amor amb què Déu té cura i condueix el seu poble. Aquesta imatge era també molt familiar en l’ambient rural del seu temps, per això Jesús sap de què parla quan s’identifica amb el bon pastor. La paràbola del bon pastor,que trobem en l’evangeli de Lluc, descriu aquell home que té cent ovelles i en perd una, i llavors deixa les noranta nou al desert i va a buscar la ovella perduda fins que la troba; i quan l’ha trobada se la posa a les espatlles ple d’alegria i convida amics i veïns a celebrar-ho. En l’Evangeli d’avui, en un altre context i servint-se d’aquesta mateixa imatge, Jesús vol mostrar als seus fins a quin punt els estima i en té cura.

Tot queda centrat en ell: ell és el pastor, la porta, l’aliment, la seguretat, ell assenyala el camí, ell guarda, allibera de la por, de la mentida, dels falsos conceptes de Déu. Vol establir amb els seus uns lligams de confiança i de llibertat, no pas de por ni de dependència. Jesús s’ofereix com l’únic camí cap a la vida en plenitud. Ell, el bon pastor, proposa, no s’imposa, deixa que cadascú esculli lliurement el seu camí; la seva porta sempre és oberta perquè tothom pugui entrar i sortir. Ell les crida pel seu nom i elles el reconeixen. Conèixer i saber-se conegut, personalment i íntimament, estimar i saber-se estimat és el desig més profund que hi ha en el cor humà, i Jesús dóna resposta a aquest desig. Ofereix als seus i tothom que vulgui seguir-lo una relació que es basa en l’amor, l’amistat, la tendresa, la gratuïtat. El trobament personal amb Jesús guareix les ferides, dóna seguretat en la incertesa i els dubtes, fortalesa en les lluites i les contradiccions de cada dia, llum en les foscors, força per estimar i començar sempre, per començar sempre de nou, per superar la por, la rutina, la indiferència… Jesús ha vingut perquè tots nosaltres tinguem vida i en tinguem a desdir.

Catalina Terrats i Oliver

Parada i fonda a meitat de camí

Ja ens hem acostumat fins i tot a la quaresma, que fàcil ens és apalancar-nos i restar tranquils. Però, si volem fer una bona travessia, les parades són tan importants com la marxa.
Aquest quart diumenge ens pot servir per repensar els nostres objectius i el nostre horitzó. Sempre, i avui de manera especial, se’ns convida a tenir activa l’oïda, la vista i el cor.
El que per a nosaltres pot semblar desorientació i marrada en el camí, per a Déu és oportunitat. «El Senyor, Déu dels seus pares els enviava cada dia missatgers que els amonestessin perquè li dolia de perdre el seu poble». Quins són per a tu, per a mi, avui, aquests missatgers que ens alerten i ens conviden de nou a viure la nostra existència en fraternitat?

Potser un foraster se’ns ha fet trobadís en prendre el camí equivocat, com amb els deixebles d’Emmaús; essent llum en la nostra foscor i alegria en la tristesa quan el nostre cor s’abrusava en saber que Déu ens
estima tant.
«Déu ens ha creat a imatge de Jesucrist» i per això ens caldrà alçar els ulls per veure el Fill de l’home enlairat. A Ell hem de mirar, per Ell hem de deixar-nos mirar, perquè per Ell comprendrem qui som.
Per «la seva identificació i la seva solidaritat amb el patiment humà», […] Jesucrist ens va revelar que som u. I així la nostra meta, el nostre horitzó és la identificació amb Ell.

A Ell ens caldrà tornar una vegada i una altra.
Pels seus ulls lliures de tot retret, ens podrem deixar mirar. Per les seves entranyes de misericòrdia acollirem la nostra misèria. Pel seu cor obert haurem de deixar-nos estimar. Per les seves ferides ens caldrà plorar i reconèixer la nostra ceguesa i mesquinesa més profunda.

Per la seva compassió no ens farem estranys al dolor dels altres. Per la seva tendresa i delicadesa pels petits aprendrem a anar per la vida creant ponts.
Per la seva unió amb Déu ens sabrem convidats a la comunió. Pel seu lliurament total haurem d’aprendre a fer el camí lliures d’equipatge, oberts i receptius a la vida que ens és donada per lliurar-nos per la vida dels nostres germans.

Roser Caminal i Homar

Tant de bo

No endurezcáis el corazónEl salm responsorial d’avui, el 94, polaritza totes les lectures d’avui.

És un salm invitatori que convida a lloar el Senyor i que molt sovint inicia la primera pregària del dia.
La resposta d’aquest salm és «Tant de bo que avui sentíssiu la veu del Senyor: “No enduriu els vostres cors”».

Tot i que la crida és en plural, en la primera hora del matí, quan els ulls es van obrint i el cos es va deixondint,
el crit del salmista ressona a cada cor en particular: tant de bo que avui tu sentis la veu del Senyor que et diu que no endureixis el teu cor.
I què ens ha dit avui la veu del Senyor?

Per Moisès ens ha promès que Déu ens donaria un profeta, prefigurant ja Jesús.
Tant de bo!, et xiuxiueja Jesús a l’orella. Ets lliure de no sentir. Fixa’t, només et demana que sentis la seva veu, ni tan sols que paris l’orella i l’escoltis. Ets lliure d’endurir el teu cor pels molts revés que has rebut en
la vida.

Ets lliure de tancar-te tu mateix el teu futur al davant. I aleshores, què en faràs amb la teva duresa si et paralitza i no et deixa moure?
Tant de bo intueixis la seva presència. «El vent bufa allà on vol; en sents la remor, però no saps d’on ve ni on va», diu l’evangelista Joan.
Què és allò que et fa por de la frase que et convida?: la veu del Senyor?, l’enduriment del teu cor? És possible que cap de les dues coses especialment. Allò que veritablement et fa por és l’avui.
Més que por és mandra. I poses excuses amb la paraula màgica: demà.
Hans Urs von Balthasar ho expressa d’una manera esplèndida en el seu llibre El cor del món. O sigui, deixa’m avui tranquil·la, Senyor, amb la meva mediocritat, però demà t’oferiré el millor que tinc, em mudaré i tot;
si cal, anul·laré tots els compromisos per no solament sentir la teva veu sinó escoltar-la amb tota atenció.

No t’enganyis. En el fons del cor saps molt bé que el seu avui no és el teu avui. Que ell et deixa lliure i t’esperarà el temps que calgui. Saps molt bé que la seva manera d’ensenyar és nova, que la seva doctrina és nova i que la seva autoritat, segura i tendra alhora, et captiva.

Tant de bo!, tornes a sentir. I tu et gires i et dius, com la dona del Càntic dels Càntics: «Una veu! El meu estimat!»

Conxa Adell i Cardellach